Texto de Martín Lucena

“Gabriel Ramon par lui-même”

No es cap secret, en un món tan necesitat d’imatges com l’actual, que la majoria de treballas del fotógraf són per encàrrec. El que sí que potser té quelcom de secret és com el fotògraf  aconsegueix –en uns marges sovint molt estrets- que aquestes imatges arribin a ser també l’expressió d’un móm personal.

Crec que aquest és el cas de Gabriel Ramon.

Sé que he fet malament avançant la conclusió, sense contar abans el camí per arribar-hi. Però tanmateix és un camí que molts hem compartit: el que hem estat, per una o altra raó, clients seus.

Per exemple, en el meu cas, tot va començar d’una manera casual. Era quan, ara fa uns vuit anys, uns quants arquitectes començavem a pérfilar l’aventura aditorial de la revista D’A que pensava editar el Col.legi d’Arquitectes. Teníem ja la maqueta decidida i un bon conjunt de temes que a més de fixar el guió dels primers números, apuntaven també la línia editorial. Una línia que no només reflectís l’actualitat, sinó que, a la vegada, també servís per anar cobrint el buit historiogàfic existent sobre l’arquitectura contemporània a les Illes. Teníem tot això clar, peró faltava un element essencial, qui se’n cuidaría de la documentació fotogràfica? A una ciutat com Palma –tan emmirallada- coneixíem diferents treballs fotogràfics sobre arquitectura, i de vegades també als autors, però sempre eren sobre obres “d’ahir”, amb un enfocament tan allunyat del que ens interessava, que no servien per formar-nos una opinió.

Sense altres referències, no quedava mès remei que iniciar un periode de prova i encarregar a diferents fotògrafs els reportatges que teníem pensats. Però la casualitat volgué que un dia, passant pel carrer de Sant Jaume descubrissim un petit mostrador on hi havia exposats una sèrie de retrats en B/N i firmats per Gabriel Ramon, Fotógrafo. Ens quedà mirant aquelles obres i després les de entrada a l’estudi. No hi entrarem ni diguerem res, però ja sabíem que aquell seria el primer en passar la prova. El que no sabíem és que aquesta prova suposaria l’inici d’una col-laboració que, d’una o altra manera, s’allargaria sis anys, els de vida de la revista (1988-1994).

Tenc a davant alguns dels números publicats, tots ells amb qualque reportage de Gabriel Ramon com una part més de la documentació dels edificis. Fullejar-los és tornar a descubrir aquell aspecte més ocult –implicit- que les seves fotografies  saberen revelar: el llampec creatiu de la intervenció de Gaudí i Jujol a la Seu, víctima de la incomprensió que cent anys després encara l’amenaça; la innovació del concepte d’espai en el Cafè Mercantil, avui modificats; visions de nit d’edificis recents… Totes elles serven intacte l’objectiu amb què es feren, i vull pensar que també tradueixen la idea que va fer possible la construcció d’aquestes obres.

Peró aqueste traducció al llengatge fotogràfic – i potser perquè és l’única manera en què és possible la fidelitat al model- es produí a través d’un procés, que quan ocorre, vincula ja per sempre la idea i objectius originals amb la forma en què se’ens han donat a conéixer –les fotografies en aquest cas – tot i que una i altra conserven, a la vegada, la seva independència. Voldria ser precis. Per exemple, la majoria d’arquitectes hem conegut les cases que projectà J.A. Coderch a través de les fotografies de Català-Roca. Tan és així, que fotos i obra a la nostra memòria són ja una mateixa cosa, Però sabem que l’obra és de Coderch i podem reconéixer el seu esperit a altres edificis, i que les fotografies són de Catalá-Roca, també identificable a la resta dels seus treballs.

Potser unes paraules de Gabriel Ramon, tretes d’una de les poques entrevistes que ha concedit, ho expliquin millor. “Crec que son els retrats les meves creacions més personals”.

Per ventura en la paradoxa aparent d’aqueste afirmació, que fa extensible al seus retrats la sensació que conec a través de les seves fotografies d’arquitectura, es troba la clau del que fa díes –des de què vaig acceptar escriure aquesta introducció- intent explicar-me.

Desconec si els que s’han vist retratats per Gabriel Ramon comparteixen aquesta opinió. Com també desconec els motius pels qualsacudiren a ell i qui són els seus models. Només conec les fotografies –el resultat- i aquella part del procés per arribar-hi que vaig poder intuir en els anys de la nostra col.laboració. Però a totes elles reconec el mateix alè, aquell que també es troba a la resta delos seus treballs, amb independència dels temes.

D’això uns en diran estil, altres punt de vista o mirada. Es coneguda l’afició dels cronistes i historiadors de cercar –i trobar- períodes estílistics que facilitin la classificació i l’argument del comentari –ara l’ús d’una tècnica, ara la insistència en una temàtica-, que permitin distribuir l’obra en còmodes parcel.les, fàcilmente interpretables a partir de conceptes tan arbitraris com evolució, trajectòria…

(També és coneguda la sorpresa que sovint produeixen aquests comentaris qa la persona que n’és l’objecte –aquest som jo?, parla de mi?-, la qual dificilmente es reconeix en aquelles paraules).

Tant se val. Per al client, això no té cap importància.

I es que una obra com la de Gabriel Ramon, tan despullada de tota exhibició de tècnica i refugiada en un format d’aparença convencional, les proves de què s’ha produit el procés que parlàvem es trobem exclusivament a les fotografies. Són aquestes les que guarden el secret, son la seva manifestació, l’únic llengatge que ell ha volgut utilitzar per revelar-lo.

És per això que una exposició de les seves fotografies és també un retrat, i totes juntes escriuen allò que d’altra manera –ell que es tan poc amic d’entrevistes i declaracions- mai no ha volgut contar: Gabriel Ramon par lui- même.

 

Martí Lucena

Abril 1996